lunes, 29 de diciembre de 2008

PREGÓ PER A LA FESTA DE L'ESTENDARD 2008




Estimats ciutadans i ciutadanes:

No és una figura retòrica dir que mai hauria imaginat trobar-me aquí, davant de tots vosaltres amb motiu d'aquesta celebració. L'Ajuntament de Palma podria haver triat desenes d'erudits o historiadors capaços de fer aquest pregó amb paraules sàvies. Escriptors i poetes de ploma florida que farien goig en aquesta sala tan plena d’història i de fills il·lustres.

En canvi, un servidor només té dues qualificacions per parlar en públic. La primera, la de ser periodista. I no està ben vist que els periodistes acaparin protagonisme. La segona, com a "rockero". I els "rockeros" són al·lèrgics a la pompa, el protocol i la circumstància oficial.

He de dir, a més, que la celebració de la conquesta més aviat em posa trist. No penso tant en l'inici de les nostres arrels culturals com que el 31 de desembre de 1229 va suposar l’inici de la destrucció violenta d'una cultura i una població. L'esclavitud i l'extermini de la majoria dels ciutadans de Medina Mayurka. La desaparició dels seus monuments, de les seves mesquites. La imposició d'un nou model feudal a la força.

Em posa trist perquè jo, que vaig arribar fa quasi quaranta anys a Mallorca des de Barcelona, sempre m'he sentit un Jaume I invers. Em declaro totalment colonitzat per les Illes. Pel seu paisatge transcendent, pels lligams tan profunds de l’home amb la terra, pels protocols humans més arcaics, càlids i reals. Quasi tot ho he après aquí. I des de fa molt de temps no puc concebre la meva vida sense les Illes. Em sento petit i insignificant al costat de la cultura històrica, humana i geogràfica d'aquesta terra.

Però, independentment d'aquestes reserves envers la celebració de l'Estendard, també he de dir que no sempre es presenta l'ocasió de participar en la festa civil més antiga d'Europa. Una celebració que és una joia dins el patrimoni cultural i festiu mallorquí. I, també en aquest sentit, em sento molt poca cosa al costat de tanta tradició i significança.

La meva contribució pot ser expressar la mirada d'un home del carrer, d'un home del nostre temps. Interpretar el contingut actual d'aquesta efemèride com un periodista entremig del present i del passat. No debades un dels primers periodismes que coneixem a Mallorca va ser protagonitzat pels glosadors de la Part Forana que, amb motiu de la festa de l'Estendard, venien a Ciutat per assistir a tan gran esdeveniment. I després tornaven al seu poble per contar amb rimes i imatges literàries el que havien vist. És a dir, el mateix que fa avui en dia IB3. Però molt més barat. I sense "enchufats".

No tinc categoria per fer discursos històrics. I jo també m'avorriria. Així que m'estimo més parlar d'una faceta de Jaume I, del rei que em mira amb severitat des d’aquest quadre de la sala, més imaginària que real. Més arquetípica que històrica. La figura del bon rei.

El poble emet el darrer dels veredictes de la història. Va ser el poble el que va immortalitzar al segon comte de Formiguera com el Comte Mal, i així ha quedat. Va ser el poble el que va construir la figura arquetípica del "bon rei En Jaume". Fent una mescladissa amb trets del Conqueridor, del seu fill Jaume II, i sobretot del rei que tots els pobles volen tenir. El rei ideal, simbòlic, immortal.

En Jaume I va tenir la sort d'entrar en aquesta categoria. I ara mateix gosaria dir que és més conegut a nivell popular pels seus trets fantàstics i imaginaris que pels reals. Fins a tal punt ha passat a formar part de l'ànima mallorquina. Això no és poca cosa. Vol dir que està a la mateixa categoria que el rei Salomó o el rei Artús. Altres dos monarques ideals, mixtos d’història i de llegenda. El rei En Jaume ha passat a ser un símbol. I de què?
Del bon sentit i el bon govern.
I ara entendreu per on van els trets d'aquesta interpretació.

Històricament, el rei En Jaume és una figura interessant. Tenim la sort de comptar amb el Llibre dels fets, on ell mateix ens parla en primera persona. I el que sentim no és la veu impostada d'un monarca fanàtic o cruel. Més aviat és un home vacil·lant, complex, contradictori.

Un aspecte que el fa simpàtic és que va ser més partidari del diàleg i la negociació que de la força. El segle XIII la qüestió dels drets humans encara no estava molt avançada. I els monarques exercien les seves prerrogatives amb una brutalitat poc qüestionada. El rei podia fer tallar la llengua al bisbe de Girona, o decapitar el cabdill musulmà Infantil·la i després llançar el seu cap cap a Medina Mayurka. Com un sinistre e-mail.

Ara bé, si analitzem el relat del Llibre dels fets veiem que al començament del setge de Medina Mayurqa Jaume I era partidari d'un acord, i van ser els grups de pressió de la noblesa els que el van obligar a emprar la força. Si hagués estat per Jaume I, els súbdits d'Abu Yayha haurien escapat després de pagar, això sí, un onerós rescat. Perquè, a més, Jaume I era un rei que volia complir la seva paraula.

Un altre aspecte que sempre se li ha adjudicat és el de ser un rei constructor de ciutat. De fet, a Jaume I li devem un dels primers eslògans turístics de Palma. La seva famosa frase: "I poguérem veure Mallorca i ens semblà la vila més bella que mai haguéssim vist, nós ni els que ens acompanyaven."

El rei es declara admirador de la ciutat, en cap moment en parla amb afany destructor. No hi ha "delenda est Carthago" a la conquesta de Medina Mayurqa. Ell posa en marxa el procés per construir la Seu de Mallorca, rehabilita l'Almudaina de Gumara per als seus mentors els templers. En aquest sentit participa de l’arquetip del rei fundador i constructor. Igual que el seu fill Jaume II.

La ciutat, en canvi, li ha tornat el favor amb poca fortuna. La Porta Pintada Vella o de Santa Margalida, per on van passar les seves hosts, va ser destruïda amb nocturnitat i traïdoria per mor de l'especulació. Fa ben poc, les obres d'un aparcament van acabar amb el conjunt arqueològic immediat a les restes del pont musulmà que duia cap a l'Almudaina, al que avui és Antoni Maura. I al solar de la gran horta de Medina Mayurka, a poca distància del campament de Jaume I, s'està consumant la destrucció d'un dels paisatges simbòlics de la Ciutat. No pot haver-hi cap ciutadà amant del passat que no tanqui els ulls amb disgust i dolor d'ànima en veure les obres de l’hospital de Son Espases. La urbanització intensiva primer, la gran mole hospitalària després, han arruïnat la naturalesa que donava sentit al monestir. A més, el descontrol inicial de les obres hospitalàries ha produït una vegada més la destrucció parcial d'un altre jaciment arqueològic.

Si Jaume I hagués pogut veure la destrossa hauria repetit: "Vergonya, cavallers, vergonya".

El bon rei En Jaume de la llegenda és el model perfecte del que l'imaginari popular ha entès sempre com un bon governant. És valent, astut, i sobretot es preocupa pels seus súbdits. I aquí voldria fer una reflexió sobre la psicologia profunda del poder. Les monarquies i els cabdillatges surten no només associats a la riquesa, als privilegis i un estatus de sang superior. Aquesta és la recompensa que se’ls paga. Perquè, a canvi, el bon rei pateix. Tot poder consumeix, fa mal, abroma, fins i tot pot arribar a destruir. Els mites i la història antics estan plens de llegendes que expliquen que els reis viuen per damunt dels súbdits, però alhora han d'arrossegar l'immens pes dels problemes, les guerres, les decisions difícils. El que es coneix com "el pes de la porpra".
Al rei se li paga en or un servei que de vegades suposa literalment la seva vida.

I d'ell s'espera no tan sols eficàcia i èxits materials. També se li exigeix qualitat humana. Sense aquesta no hi ha bon rei. I sense un bon rei no pot haver-hi un bon govern.
Aquest és el sil·logisme de l'imaginari popular.

Qualcú em va fer una reflexió que mai he oblidat: "Desconfia dels governants que engreixen quan estan al poder". I això no només té a veure amb la dieta o amb la falta d'exercici deguda al fet d'anar pertot arreu amb el cotxe oficial. El governant de veritat se sent aclaparat pel pes de la seva responsabilitat. Sap que cadascuna de les seves decisions, cada moviment, cada paraula, afecta milers de persones. Moltes d'elles desfavorides, sense recursos. Gent malalta, desesperada, a l'atur, sense sostre, amb tot tipus de problemes. El karma moral de tot això va a parar a la taula del governant. I quan ell n’és conscient, s’emmagreix només de pensar-ho. De saber les abismals conseqüències d'una errada, d'una decisió mal presa, d'una fallida.

En els darrers temps estem poc acostumats a aquestes reflexions, sobretot a ca nostra. Una part important de la classe política ha estat més preocupada per la visa oficial, pels viatges, les despeses de representació, per colar materials d’empreses amigues a les obres públiques, per cobrar comissions o favors, per dissimular la seva ignorància comprant obres d'art, que per la factura moral del poder. I si alguns han patit, ha estat a l'hora de prendre la decisió d'amagar els doblerets il·legals a les Illes Caiman o a una capsa boteruda de Cola Cao.

La misèria moral d'aquesta casta de pseudogovernants no és tant sols pre-delictiva, incompetent i humanament insultant. Resulta sobretot ridícula.

I així apareixen als ulls de la gent del carrer, que jutja amb severitat silenciosa la política d'aferrar-se a la cadira per ambicions personals, les bregues internes de partit sense tenir en compte l’interès públic, la covardia de no dimitir quan és moralment inexcusable, la desqualificació permanent com estratègia per dissimular l'absència d’idees.

El poble conserva memòria de tot això.

Va ser ell qui va crear la figura del bon rei En Jaume per representar tot el contrari. I per això viu encara a les rondalles. És ell qui surt per combatre les bruixes i els gegants, qui acaba amb els encanteris, qui fa feines desmesurades com les d'Hèrcules, per deslliurar el seu poble dels pitjors mals. I pateix, es guanya la porpra amb la preocupació i l’ànsia pel que passa al seu voltant. El poble sap que en qualsevol moment el pot cridar i ell respondrà. Ell mateix ho va escriure: "Perquè heu de creure de bona fe que, per cap circumstància del món, ni de dia ni de nit, la part més important del nostre pensament no s'apartarà de vosaltres (...) Heu de saber que no us desempararé, sinó que pel meu ajut i per la meva persona ben sovint ens veureu i ens tindreu amb vosaltres."

Vivim a una època tan tecnificada i amb tanta d’informació que de vegades hem de fer un esforç per recuperar les qüestions òbvies. I en el que respecta al bon govern, hauríem de recordar que molt abans de les quotes electorals, dels escalafons de partit, dels pactes, les aliances, fins i tot molt abans de les presumptes qualificacions per governar, hi va haver sempre una veritat. La veritat humana.

Un bon rei, un bon govern.

Estic convençut que el segle XXI serà el segle de les emocions. No estic parlant del sentimentalisme falsari dels "culebrons" o la "premsa rosa". En refereixo a les emocions enteses com una forma d'empatia, de superar les barreres culturals, ètniques i religioses.

Les emocions fonamentals ens acosten als homes de totes les èpoques i totes les cultures. Perquè darrere aquestes diferències hi ha una veritat profunda: la veritat d'espècie. La humanitat.

Només si podem sentir el mateix que altres homes i dones de cultures molt diferents, si ens acostem a ells mitjançant el component humà que ens uneix, podrem defugir el fonamentalisme. La por, la violència, la intolerància.

Estic convençut que les Illes superaran aquesta fase política tan nefanda que estem passant, caracteritzada per una avarícia cega, per l'excitació del poder, la pulsió de tenir més i més, i la falta de respecte per l'interès general. Ara bé, la superació d'aquesta fase infantil del poder no vindrà només per l'acció judicial.

Vindrà en primer lloc per la via de les emocions. Essent més humans, més respectuosos i més conscients. Compartint els valors emocionals que ens són comuns.

Però també arribarà de la mà d'un component molt important i que trobem cada dia més a faltar a la politica i els mitjans de comunicació: la intel·ligència. És vergonyós que mitjans públics es dediquin a cercar l'audiència a qualsevol preu, utilitzant tot tipus de fórmules barroeres, quan la seva obligació és fer país i promoure la intel·ligència. Per no parlar del tracte degradant que un ens públic com IB3 dóna als seus treballadors.

Tothom s'omple la boca amb la paraula democràcia. Però la història ens demostra que quan falla la intel·ligència, quan l'opinió pública està desinformada i no té prou criteri, poden sobrevenir els desastres més absoluts. Fins i tot amb la certificació de les urnes.

La intel·ligència ens portarà cap al tercer valor de futur. La solidaritat. Perquè quan una persona és intel·ligent sap que l'egoisme infantil no du ni cap a la realització personal, ni cap a la felicitat. I que només la decència, l'ètica, els bons sentiments, el respecte cap als altres ens fa sentir complets com éssers humans.

L'autoritat, el prestigi, no procedeix només d'un tern blau marí, una corbata o un vestit d'alta costura. Ni de l'escó parlamentari ni de l'escalafó partidista, ni tan sols del nombre de vots. La veritable autoritat es guanya amb el cor. Amb la integritat.

Per tot això val la pena girar la vista enrere. Reivindicar la figura antiga del bon rei En Jaume. El que significa com símbol. Bon rei, bon govern.

I que la festa de l'Estendard no sigui una recordança encartonada del passat, sinó el símbol d'una nova època.

Un temps que alci l'estendard de l'ètica, l'honestedat, la humanitat.

Que alci sobretot l'estendard de la intel·ligència.

Moltes gràcies.


Foto: Oscar Pipkin.

4 comentarios:

Miquel dijo...

Que no ens prenguin més el pèl aquests lladres, enhorabona, el millor discurs que he llegit en molt de temps, segueix així Carlos ets un exemple, gràcies.

cgt dijo...

gràcies!

Assumpció dijo...

Per culpa d'una bronquitis no vaig poder venir a Cort. He plorat quan he llegit el teu pregó.
El comparteix en el 100%.
ENHORABONA I BON ANY!!!
Assumpció Renom

cgt dijo...

Bon any i que milloris!

Carlos