CON LOS KINKS AL PRINCIPAL (EL PEQUEÑO, PERÒ)

El 27 de junio a las 21'30 cumpliré una vieja aspiración. Cantar temas de los Kinks en el Teatre Principal. Aunque sea en la sala pequeña y tal vez esté vacía. Pero la foto delante del cartel no me la quita nadie. Ni la satisfacción de que suene por las venerables paredes el riff eléctrico de "You Really Got Me".

Ta-tata-ta-ta.

http://www.teatreprincipal.com/seccions/index.php?it=311

CASTILLOS EN EL MAR

Acaba de publicarse el texto que acompañaba al libro de fotografías de Donald Murray "Las Islas Baleares, paisajes, historia y sensibilidad". Es una visión modesta pero sentida de lo que signifca la vida en las Islas, después de tantos años. Y de la cantidad de cosas que participan en ellas, como una sucesión de microcosmos y macrocosmos sin límite.

EN LO ALTO DE LA SEU

La profesión de periodista tiene algunas ventajas, como la de llegar a sitios poco transitados. Por ejemplo, la experiencia de subir hasta el techo de la Seu de Mallorca, donde actualmente se restaura el rosetón mayor, causa impacto. Unos cincuenta metros de altura, la nave entera en tus pies, la gente como hormigas, y la luz sobrenatural filtrándose a través del gran óculo.

Gracias a Agata Núñez por la foto.

EN RECUERDO DE LOS REPUBLICANOS

La tarde del 14 de abril, en el cementerio de Santa Maria del Camí. Gracias a la invitación de un grupo que cada año honra el aniversario de la proclamación de la República y a los republicanos fallecidos en la contienda civil.


Unos momentos emocionantes:

"Estimades ciutadanes, estimats ciutadans:

Tant de bo l'acte d'avui no tingués el significat que té. Tant de bo poguéssim celebrar en aquesta data la consolidació de l'esperit d'aquell 14 d'abril de 1931. Aleshores, les bones intencions de democràcia i modernització van permetre l'esperança en un futur diferent.

Dissortadament, no va ser així. La sublevació feixista, la guerra civil, la repressió, la segona guerra mundial van dur la història cap a un món ben distint. I el que avui celebren és una evocació tràgica, trista, frustrada.

Vull recordar a tanta i tanta gent honrada que va veure en la II República la fi d'una llarga sèrie de desastres històrics: les grans diferències socials, el caciquisme a ultrança, l'analfabetisme de les classes populars, l'explotació laboral, el paper integrista i repressor de la jerarquia eclesiàstica, la manca de drets humans.

Aquella gent que creia en la igualtat política de les dones, en l'ensenyança com un dret universal, en una cultura moderna i laica, en uns valors més justos per al sistema social, ho va pagar molt car. Van ser represaliats, empresonats, perseguits, afusellats. Van ser jutjats sense les mínimes garanties jurídiques, espoliats, el seu nom esborrat, i moltes de vegades fins i tot els van negar el dret d'una sepultura digna.

Van ser víctimes d'un terrorisme d'estat esperonat pel mateix règim franquista.

Avui, noltros tenim unes llibertats formals que ens permeten parlar amb llibertat, manifestar-mos, demanar els nostres drets. I tenim l'obligació de dedicar un emocionat record a tots aquells que van pagar amb la seva vida la voluntat de gaudir de drets que ara es consideren d'allò més normal.

És la nostra responsabilitat, ja que tenim aquest marc democràtic, no oblidar mai el passat. Ni tampoc deixar que el record d'aquella gent que va perdre una guerra continuï a les tenebres de l'oblit. Un oblit, còmode, intencionat i encara còmplice de persones i estaments que es van beneficiar de la seva desgràcia i ara argumenten que no s'han de "obrir velles ferides". Protesten si es desmonten els monuments fets pels franquistes, i no volen que s'obrin les foses on van ser amuntegades les víctimes de la repressió.
En nom de nosaltres, ciutadans del segle XXI, vull demanar justícia i respecte pels que van patir la derrota i la repressió. Vull reivindicar el que va significar la Segona República com alternativa d'una història farcida de desastres i ignomínies.

Emperò, també vull recordar que noltros hem de complir amb el nostre compromís. I en aquest moment aquest és l'exigència d'una regeneració profunda de la nostra vida política. El final de la corrupció sistemàtica, de la destrucció del territori, de la mentida instaurada com tàctica política.

Si aquells homes de la República van lluitar per drets dels que avui gaudim, noltros tenim la obligació de no ser espectadors del nostre moment històric. Sinó exigir, demanar, lluitar per un món que no estigui en mans dels oligarques financers ni de les grans corporacions, que són els que dominen en realitat la política.

La Segona República va ser sobretot una iniciativa humanista. Creia en la llibertat i la igualtat, amb valors que poguessin ser compartits per tothom.

No ens hem de deixar acoquinar pels problemes econòmics, ni pel xantatge dels que argumenten que només amb la destrucció del territori s'evita la crisi. No ens hem de deixar colonitzar mentalment per unes televisions infectades amb programacions fetes per fabricar idiotes.

Hem de demanar justícia, igualtat, solidaritat, intel·ligència i cultura. Com ho van fer els republicans de bona fe als quals avui recordem. I que van pagar amb la vida el fet de ser bones persones.

Per ells estem aquí. El nostre record els acompanyarà sempre.

I només podem dir en el seu nom: Visca la república i el que va significar".